SOSTENIBILITAT CREÏBLE

L'altre día vaig rebre del BCD el programa previst per la Barcelona Design Week 2008 (10 al 14 de Novembre). Hi està convidat com a ponent en William Mc Donought, una de les poques persones que convenç quan parla de sostenibilitat, i el que és millor, que ha fet que sigui factible.
El curs passat la "Noche temàtica" de La 2 dedicada a la Sostenibilitat, va emetre un documental on ell explicava les seves propostes i els resultats obtinguts ja arreu del món.

L'hiperconsumisme dels últims anys em treu de polleguera, però tampoc es pot esperar que la majoria de les persones s'apunti a l'ascetisme ecològic que proposen alguns moviments molt compromesos. El més difícil, en definitiva, crec que es esperar que renunciem al benestar adquirit. Particularment em costa de creure amb l'eficàcia (i el sentit) dels moviments de retorn al passat, molt respectables, que promouen que compartim la televisió dins la comunitats de veins, o els que proposen que contem particularment les emisions de CO2 que produïm, quasi bé manualment. Els avenços tecnològics han de permetre altres víes.


Algunes empreses espanyoles han posat en pràctica plans molt ambiciosos, alguns dels quals vem poder conèixer a les Jornades que va organitzar al FAD (*) al Juny passat (Eines per a l'aplicació del Disseny per al reciclatge. La Norma UNE150301). Es va parlar molt del cicle de vida dels productes, del bressol a la tomba i com aconseguir optimitzar el procés, allargar la vida del productes i minimitzar els residuus.


El tomb que donen les teories, i la pràctica, de Mc Donought es el de plantejar la vida del producte del bressol al bressol (crandle to crandle), a a dir, tot surt de la terra i torna a la terra: quan més produïm, més "aliment": el terme biodegradable portat al límit. Així s'entén que potser sigui un dels pocs "ecologistes" que els empresaris es prenen seriosament.